La fàbrica de l’Infern és possiblement un dels element més identificatius del Racó del Duc i un dels llocs més visitats, tant pel bellíssim entorn on es troba, com per la cridanera arquitectura decimonònica amb que va ser construïda. La fàbrica o central de l’Infern es troba al vessant dret del Serpis, entre l’assut de l’Infern i la casella de la Garrofera, a la fita dels termes municipals de l’Orxa i Vilallonga i per tant d’Alacant i València, a l’ombra de dos fabulosos pollancres (Populus nigra) i joves peus de llidoner. A diferencia de la resta de centrals, no va ser alçada per damunt de cap molí fariner, malgrat ser coneguda també com el Molí de l’Infern (situat riu amunt, abans d’assolir l’assut homònim). L’edifici va ser construït en 1895 desprès d’adquirir els drets del salt d’aigua del molí. Posteriorment va passar per diverses companyies: la REVA, el grup elèctric LUTE i l’Electricista Alcoyana, fins la seua adquisició per la Sociedad Hidroeléctrica Española. Reoberta en 1987 amb el nom de “Central Hidroeléctrica Lorcha”, amb l’arribada del monopoli de les grans elèctriques va ser tancada definitivament.
Es tracta d’un edifici d’uns 500 m2 de base rectangular i tres plantes, amb l’annex de la torre del transformador, un cos més sobrealçada que la resta. Pertany a l’estil modernista però amb una gran sobrietat, amb una façana de rajola roja on encara es manté la policromia. Els únics elements decoratius es troben als contorns en pedra calcària de les finestres, portes i cantons. Les finestres encara conserven les portes de fusta i compten amb un arc molt rebaixat. Tant els balcons com el remat de la torre presenten unes baranes molt ornamentals. Al centre de l’edifici es troba el remat d’un gran òcul de traceria amb el logotip de la Sociedad Hidroeléctrica Española.
l conjunt es troba cobert per un sostre a dues aigües amb teula roja àrab, pel que en el seu origen l’edifici seria cridaner gràcies seu color rogenc, molt a joc amb el seu nom, de l’Infern. A l’esquerra es trobava un edifici adossat d’una única planta i sostre a un aigua que es va enfonsar a finals del segle passat. A l’interior de la central, molt deteriorat pel pas dels anys, encara es conserven a la planta baixa part de les màquines i els transformadors, però el seu accés resulta molt perillós pel risc d’enfonsament de les plantes superiors, on es trobaven les estances dels operaris.