En el primer terç del segle XIX es comptava amb una sala per a espectacles artístics: el teatre popular, que després passaria a nomenar-se Vico, en el qual els habitants de Biar podien expressar les seues qualitats artístiques i al mateix temps contemplar les que venien de fora. Seguint aquesta tradició escènica en la localitat s’han anat donant multitud d’espectacles teatrals tant en el citat local com en un altre que es va construir a mitjans del segle XX (Teatre Chapí).
Altres locals que puntualment van ser utilitzats per a representar obres de teatre han estat: l’antic Convent (hui Casa de Cultura) cap als anys 50/60 del segle passat; i en la dècada següent el Cinema Modern que existia al carrer Major.
Amb el pas dels anys, nous espectacles (cinema, revetlles, balls…) van acabar per ensenyorir-se de l’oferta cultural i lúdica, fins a gairebé fer desaparéixer el teatre local. Ja en l’últim terç del segle XX, que és el que millor coneixem, el teatre local ha funcionat a cop de cor, com un teatre “temporer”, sense cap organització i amb poc suport institucional, mantingut fugaçment per associacions i entitats privades locals.
L’any 2000 es va començar a reprendre amb més serietat aquesta faceta artística, sobre la base d’una proposta de Pedro P. Gimeno, el Director, de marcar unes pautes, desenvolupar activitats i tallers, una altra línia més o menys estable, i al mateix temps posar-li un nom identificador al grup aficionat existent i que es denominava genèricament Grup de Teatre de Biar, dirigit fins llavors per Paco Berbegal.
Remenant una sèrie de noms, al final, per unanimitat, es va batejar al Grup amb el nom de Grup de Teatre Vico, sobre la base de dos motius: un, en honor a l’insigne actor (ja mort) Antonio Vico; i, en segon, en memòria de l’infeliçment desaparegut local Teatre Vico.
El Grup de Teatre Vico, que en els seus inicis estava especialitzat en sainets valencians, en els últims anys ve a més representant tant obres i adaptacions pròpies (“¡Qué cosas, Señor!”, “Mujeres afligidas buscan…”) com d’altres tipus: més clàssiques, com (“La casa de Bernarda Alba”, “Rosita la soltera”) o comèdies entretingudes (“Dos no son pareja”, “¡Qué cosas tiene mi tía!”, “Torpes y divorciados”…).