PASSEIG PER LA VALÈNCIA CAPITAL DE LA SEGONA REPÚBLICA

Diumenge 17 desembre, 9.45 hores.
Plaça de Sant Llorenç. València.
Un somni de llibertat
La ciutat de València visqué amb sorollós entusiasme la proclamació de la II República Espanyola. Aquest somni de llibertat que va nàixer el 14 d’abril de 1931 esdevingué un malson en esclatar la guerra l’estiu del 1936. La ciutat de València fou capital de la segona República Espanyola en ser assetjat Madrid, i totes les institucions republicanes es traslladaren a la nostra ciutat d’ençà el novembre del 1936 fins l’octubre del 37 que van ser traslladades a Barcelona. Avui en refer els escenaris d’aquesta il·lusió llibertària és el millor homenatge que podem retre a gent que testimoniaren el seu compromís amb una societat necessitada de profundes transformacions.

ITINERARI:
Concentració a les 9.45 hores a la plaça de Sant Llorenç – carrer Navellos, front la façana principal de les Corts Valencianes, Palau Borja-Benicarló de València. Des d’ací encetarem un passeig que passarà pels indrets i els diferents edificis que allotjaren les institucions de la segona república durant el període que València fou la capital.

Ha preparat i conduirà la passejada: Alfons Llorenç. Periodista i escriptor.

Inscripció: 12 euros amb esmorzar. Places limitades a 35.
Via e-mail: info@fil-per-randa.com
Telèfon 96 271 70 80 de 9.30 a 13.30 de dilluns a divendres.

Per a saber més(valencià): http://www.uv.es/republica/plano/capital/capitalv.htm
Para saber más (castellano): http://www.uv.es/republica/plano/capital/capital.htm

ITINERARI DEL PASSEIG AMB ELS REFERENTS DE VALÈNCIA COM A CAPITAL DE REPÚBLICA

PALAU DELS BORJA. El imponent Palau gòtic fet construir pels Borja, ducs de Gandia, al segle XV i transformat en fàbrica de filatures neogòtica a finals del XIX fou escollit per a seu de la Presidència de la República de Manuel Azaña i de la presidència del Consell de Ministres, que ostentava Francisco Largo Caballero, que així mateix era Ministre de la Guerra. També hi hagué despatx per a Ministre d’Estat Julio Álvarez del Vayo.

PALAU DEL BARÓ DE LLAURÍ (Samaniego) Al palau d’origen gòtic amb contundents reformes posteriors estigué el Ministeri de la Governació, del qual fou responsable Angel Gallarza.

PALAU TRENOR (Metal·lúrgia, 26) Al carrer dels Cavallers, al palau gòtic dels Alpont, remodelat al segle XVIII, s’aixoplugà primer el Ministeri de Justícia, dirigit per l’anarquista de Reus Joan Garcia Oliver, i, després, el Ministeri d’Agricultura amb el ministre comunista bilbaí Vicente Uribe.

LLOTJA (Avda. de Pablo Iglesias). La “ínclita domus”, que inicià Pere Comte el 1482, un del més bells exemples del món del gòtic civil i emblema i clau del brillant i Segle d’Or valencià, fou la seu del Congrés dels Diputats, acollint sessions de les Corts Espanyoles. Els noticiaris de l’època filmaren la diputada Dolores Ibarruri, “Passionaria”, dirigint-se al parlament en aquells moments dramàtics.

AJUNTAMENT(Pl. Emilio Castelar). A partir de la Casa de l’Ensenyança de l’Arquebisbe Mayoral i de l’Església de la Sang, ambdues del segle XVIII, es configurà entre 1905 i 1950 , amb façana de Benlliure, l’edifici de l’actual ajuntament de València. La seua Sala de Consells va acollir algunes sessions del Parlament Espanyol, com la que ratificà la confiança del govern de Largo Caballero, i el Congrés d’Escriptors Antifeixistes, “saludat” la vespra amb un feroç bombardeig de l’aviació feixista, que feu malbé la teulada i l’escala principal.

CASA DE PREVISIÓ (C. Amalio Gimeno/ Avda. Salmerón). Edifici de l’arquitecte Enrique Viedma Vidal, d’un casticisme emfàtic amb casalicis i campanar neo-barrocs, construït el 1928 per a l’Institut Nacional de Previsió i conegut pel poble valencià com la “Casa del Xavo”. Acollí el Ministeri de Treball i Previsió amb el ministre Anastasio de Gracia, substituït posteriorment pel reussenc d’ERC Jaume Aiguader i Miró.

HOTEL METROPOL(Xàtiva, 2). Un dels centres de poder ,l’Ambaixada de la URSS, des d’on es coordinaven els espies, el KGB i els assessors.

CORREUS (Pl. Emilio Castelar). Construït en 1923 en un classisme acadèmic grandiloqüent, inspirat en les exposicions de Paris i Chicago, que pretén exhibir el poder i prepotència de l’Estat, fou la seu del Ministeri de Comunicacions i Marina Mercant, al que s’afegí en 1937 Transports i Obres Públiques, sota el ministre Bernardo Giner de les Rios.

HOTEL VICTÒRIA (Periodista Sirval –Barques-, 5) Construït en 1910 sota la direcció de l’arquitecte Lluís Ferreres Soler en estil eclèctic amb influència francesa i detalls modernistes. Allotjà intel·lectuals desplaçats de Madrid i participants en el II Congrés d’Escriptors Antifeixistes com ara: Ernest Heminway, Robert Capa, Tristan Tzara, Julen Benda, Ilya Ehrenburg.

PALAU DE CARO (Sorolla, 8/24) Palauet d’estil eclèctic, construït per un mestre d’obres entre 1893 i 1906 aixoplugà els serveis de la Presidència del Govern i del Ministeri de la Guerra, sota la responsabilitat de Francisco Largo Caballero.

PINTOR SOROLLA, 13, redacció i tallers del diari republicà i progressista més influent “El Mercantil Valenciano”.

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA (c. Màxim Gorki, 1). Iniciat al segle XV i amb el Paranimf de 1739, dissenyat pel Pare Tosca, l’edifici actual es configura el 1830, en haver-se assolat l’anterior per la guerra del francès. L’ocupà el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts dirigit pel comunista Jesús Hernández. Josep Renau fou el Director General de BBAA que encarregà el “Gernika” a Picasso i dirigí la salvació i el trasllat a València del Patrimoni Històric i Artístic espanyol.

COL·LEGI DE CORPUS CHRISTI (Nau, 1). Iniciat per Guillem del Rei el 1586 per encàrrec del Patriarca Ribera, soberg exemple de l’art de la Contrarreforma, majestuós, auster, distanciat. Va emmagatzemar, conservar i restaurar, amb la Porta dels Serrans, el Patrimoni Artístic i Històric espanyol, els fons del Museu del Prado, el Palau Reial, el Palau e Llíria , la Biblioteca Nacional, etc. En el seu claustre s’exposaren en 1937 destacades peces del Tresor artístic d’Espanya.

CARRER DE LA PAU. La via que testimonia l’arquitectura de la renovació urbana i celebra l’entrada del segle XX amb un nom que tan clarament expressa una manca i un desig, es va convertir en l’eix de la València republicana. Els seus edificis, en bona part abandonats per llogaters i propietaris, foren reutilitzats per a usos públics o com a seus polítiques, sindicals, culturals o socials i “per les seues voreres anaven saludant-se a cada instant gent coneguda i reconeguda: polítics, escriptors, periodistes, militars, espies…”

IDEAL ROOM (Pau, 19, cantó amb Màxim Gorki). Construït en 1901 per l’arquitecte Joaquim Arnau. Ara és un comerç de llenceria fina el cafè que fou lloc de cita d’intel·lectuals, artistes, corresponsals de guerra, diplomàtics… Als seus “veladores de mármol lechoso, el piso de baldosines blancos y negros, los espejos que recubren las paredes, los ventiladores que cuelgan del techo”, evocats per Max Aub, era fàcil trobar a Miguel Hernández prenent cafè amb Pablo Neruda i era lloc de cita de Josep Renau –que havia nascut i viscut al capdamunt del mateix edifici, els germans Manuela i Tonico Ballester, Alejandro Rivas, Pasqual Pla, Gori Muñoz, Manuel Sanchis Guarner, José Sabina, Francisco Carreño, Enrique Segarra, Ricard Rosso, Àngel Gaos, Antonio Deltoro o Emili Gómez Nadal. Un testimoni madrileny de l’època afirma: “Entrar por la tarde en el Ideal Room, no era como entrar en “La Granja”, en el “Lyon” o en el “Regina”, cafés literarios madrileños; era como entrar en esos tres cafés a la vez, pues en el Ideal Room se encontraban siempre elementos de las peñas de todos ellos”

HOTEL PALACE (Pau, 42-44) Hotel de luxe d’estil eclèctic fet per Antoni Martorell Trilles per a l’Exposició Regional de 1909. Albergà el Ministeri d’Instrucció Pública i la Casa de Cultura, presidida per Antonio Machado i aixopluga a artistes, escriptors i científics, des de novembre de 1936, quan el govern de la República decidí evacuar-los de Madrid, sota la vigilància del mític “Quinto Regimiento”, i portar-los a València per a que seguiren treballant. Per això, el poble valencià l’anomenà “la Casa dels Sabuts”. Entre d’altres allotjà a Rafael Alberti, Maria Teresa León, Pablo Neruda, Rosa Chacel, León Felipe, Nicolás Guillén, Octavio Paz, César Vallejo, Alejo Carpentier, John Dos Pasos, André Malraux. Amb la benedicció de l’actual Ajuntament i Generalitat han desaparegut tots els elements arquitectònics intern per haver estat assolat tot l’interior.

CAIXA D’ESTALVIS (Pl. de la Senyera /Pl. Roja) Casticista amb decoracions pròpies d’un neo-barroc valencià, ostentós i “kikch” és obra de l’arquitecte Antoni Gómez Davó.; construït el 1932 com a seu central de la Caixa d’Estalvis de València. Acollí el Ministeri de Propaganda al front del qual estava el valencià d’Alacant Carles Esplà Rizo.

CAPITANIA GENERAL (Pl. de la Senyera). L’antic convent gòtic de Sant Domènec (s. XV), a més de serveis relacionat amb els Ministeri de Marina i Aire, presidit per Indalecio Prieto (que vivia amb altres ministres en la casa del marqués de la Bastida al carrer Ciscar, 61), fou despatx i residència oficial del President de la República, que habitava en la finca de La Pobleta, en el terme de Serra, incautada a la familia Noguera, on s’arribaren a fer, per raons de seguretat, consells de ministres.

PALAU MORODER (Pl. de la Senyera –Tetuán-, 6). Desaparegut i substituït per un edifici modern de Miguel Fisac (una de les seues portalades s’exhibeix ara als jardins dels Vivers) acollí el Ministeri d’Hisenda, en aquell moment, dirigit pel prestigiós doctor Juan Negrín.